Resposta d’un presoner creient a un de descregut:
No has de resar perquè t’enviïn un paquet o perquè et donin una tassa de brou. ¡Les coses més apreciades pels homes no són valuoses als ulls de Déu! Hem de resar per enfortir l’esperit, perquè el Senyor ens tregui del cor la inclinació al mal.
La maldat és el veritable mal de l’home: alliberar-se’n és, sens dubte, obra de cadascú, però és impossible aconseguir-ho sense l’ajuda de Déu: aquest és el gran motiu de la necessitat de la pregària.
Amb la pregària podem aixecar el món
Santa Teresa de Lisieux va escriure: «Un savi va dir: “Doneu-me una palanca i jo aixecaré el món.” Allò que Arquímedes no va poder obtenir perquè la seva petició no s’adreçava a Déu i perquè la feia des d’un punt de vista material, els sants ho han aconseguit plenament. L’Omnipotent els va donar un punt on recolzar-se: ell mateix, i només ell. La pregària és una palanca que inflama amb el foc de l’amor, i així han pogut aixecar el món. Així l’aixequen els sants d’avui i el continuaran aixecant fins a la fi del món els sants que vindran.»
«Jesús resava!» Aquest argument és suficient per estar a favor de la pregària
Per al deixeble, la manera de fer de Jesús és una norma absoluta de vida. ¡De fet, Jesús és el Mestre!
Ningú no pot negar que la pregària va ser el centre de la vida de Jesús: la pregària era la seva respiració, el seu horitzó de referència, la font de la seva acció i de la seva paraula.
El primer pas de l’home cap a la pregària: «Fes-me conèixer, Senyor, la meva fi, els anys que em queden: que m’adoni com n’és, de breu, la meva vida» (salm 39,5).
Segon pas de l’home cap a la pregària: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador» (Lc 18,13).
El primer pas de Déu cap a l’home: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic» (Jn 3,16).
El segon pas de Déu cap a l’home: «Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l’amor amb què m’has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui» (Jn 17, 26).
Publicat al Full dominical
del 9-06-2024